Dean Martin - Sway / Taste the Waste, El gust pel rebuig

Avui al Canal 33, 22.55, al "60 minuts", un documental en el que ha col·laborat la corresponsal del bloc a Renania del Nord-Westfalia, fraulein Karin. Aquest documental, realitzat a Alemanya, porta el títol original de “Taste the Waste” que aquí ha estat traduït com “El gust pel rebuig” i ens parla sobre la increïble quantitat d’aliments que, per diferents motius, es llencen en el nostre món occidental. Un símptoma més de lo malament que està repartida la riquesa.

A continuació la sinopsi del documental:

Més de la meitat dels aliments, a les escombraries. La major part hi van a parar en el camí de la granja a la botiga, abans que arribin a la nostra taula del menjador: l’equivalent a prop de 500.000 camions cada any. El documentalista Valentin Thurn ha investigat la magnitud d'aquesta despesa a escala internacional: en els contenidors d'escombraries de mercats majoristes, magatzems i supermercats. Ha documentat quantitats aclaparadores d'aliments perfectament comestibles, alguns encara dins del seu embalatge original i d’altres amb una data de caducitat perfectament vàlida "consumiu-ho preferentment abans de" la data. Només a Alemanya, fins a 20 milions de tones d'aliments es llencen any rere any. I aquesta xifra va augmentant!

En una recerca per esbrinar els perquès, Valentin Thurn parla amb administradors de supermercats, flequers, inspectors de mercats majoristes, agricultors, ministres i polítics de la UE. El que descobreix és un sistema mundial en què tots participen. Es pretén que tots els aliments estiguin disponibles en tot moment. Així, els supermercats tenen constantment tota la gamma de productes en oferta: el pa als prestatges ha de ser fresc fins a altes hores de la nit i les maduixes estan en estoc durant tot l'any. I tot ha de fer molt bona pinta: una fulla d'enciam marcida, una esquerda en una patata o un bony en una pinya fa que aquests aliments es retirin immediatament.
Aquest malbaratament té efectes desastrosos sobre el clima mundial. L’agricultura devora enormes quantitats d'energia, aigua, fertilitzants i pesticides; es tala la selva tropical, i tot això provoca més d'un terç dels gasos d'efecte hivernacle. Sempre que els aliments es podreixen en un abocador d'escombraries, també s’escapa gas metà a l'atmosfera, un gas que té un impacte sobre l'escalfament global 25 vegades més fort que el del diòxid de carboni.

La cançó d'avui no te res a veure, però se que li agrada a la Karin. Sway, Dean Martin.

The ballad of Melody Nelson - Placebo

Us ho prometo: a partir d’ara estareu uns dies sense el Gainsbourgh i la Birkin, però ahir, mentre buscava cançons, no vaig poder deixar d’escoltar aquesta versió fosca, fosca, fosca de La ballade de Melody Nelson pels senyors de Placebo i em vaig flipar. No hi ha video, així que podeu continuar produint pel sistema.

Lo de flipar és evident, perquè després de 9 hores diàries d’oficina,davant el f... ordinador, qui no ho estaria? Però ahir em van donar la condicional una estona per anar a una gestió de feina a Plaça de Catalunya i vaig aprofitar per fer-me una foto amb la gent indignada que acampa allà.

És aquesta:

Però sembla que el resultat del cap de setmana serà Barça 1 – Indignats 0, perquè he llegit que els acampats seran desallotjats temporalment per si el Barça guanyés la final que ho puguin celebrar dignament els seus milers de seguidors, simpatitzants i amics. I què és més important que celebrar aquest esdeveniment únic, gran opi de la nostra societat actual?

Laisse tomber les filles / Lolita Nabokov

Las primeras frases de una novela, de un relato, pueden engancharte. O no. Hoy quería compartir lo que considero un inicio de novela genial, la "Lolita" de Navokov. En inglés y castellano. Probar a hacer el recorrido de la lengua al pronunciar Lo.Li.Ta.

Lolita, light of my life, fire of my loins. My sin, my soul. Lo-lee-ta: the tip of the tongue taking a trip of three steps down the palate to tap, at three, on the teeth. Lo. Lee. Ta.

Lolita, luz de mi vida, fuego de mis entrañas. Pecado mío, alma mía. Lo-li-ta: la punta de la lengua emprende un viaje de tres pasos desde el borde del paladar para apoyarse, en el tercero, en el borde de los dientes. Lo.Li.Ta

Y para Lolita buena, la inocente niña a la que Gainsbourgh le compuso una canción dedicada a las piruletas. Aquí la tenemos con otra canción del mismo Serge. France Gall, Laisse tomber les filles. Si alguien está interesado hay una versión de una tal April March, en inglés, llamada Chick Habit, utilitzada por Tarantino en una de sus bandas sonoras.

Sue Lyon en Lolita de Stanley Kubrick comiendose un lollipop. Como France Gall en Les sucettes.

Portishead - En Melody - La pleine lune

Bon dia.

Ja sé que a molta gent li sembla insuportablement pedant, però un director que m’encanta és l’Eric Rohmer, i de la seva filmografia m’agrada molt “Les nuits de la pleine lune”. En aquesta pel·lícula, vista en dos moments diferents de la meva vida, m’he sentit identificat consecutivament amb els dos personatges protagonistes. Fa anys amb el paper que fa la Pascale Ogier i posteriorment amb el paper del marit de la Pascale. Curiosos els canvis i girs argumentals que dona la vida. Algú m’agafa?

Seguint amb Birkin&Gainsbourgh, avui una revisitació d’una cançó de la Birkin, “La pleine lune”, pel grup Portishead, amb el seu toc trip-hop, que també està molt bé.

I per qui hagi vist la pel·lícula, que recordi....

Qui a deux femmes perd son âme, qui a deux maisons perd sa raison…

Baby Alone in Babylone

Avui una mica de glamour amb una parella plena de glamour.

Fa uns dies us posava la Simfonia 3 de Brahms. Doncs resulta que el Serge Gainsbourgh li va fer una cançó a la Jane Birkin amb la base d’aquesta simfonia. La cançó es diu “Baby Alone in Babylone”, amb la no-veu de la Birkin.

En Gainsbourgh i la Birkin van ser una de les parelles més totals de finals dels 60, principi dels 70. Vaja, a mi m’encanten. I no tothom pot tenir un “It bag” dedicat per Hermès com la Jane.

Avui no hi ha vídeo, només fotos d’una joveníssima Birkin. I a sota, una versió del model Birkin by Hermès. Només sota petició i termini de lliurament de mesos i mesos. De fet, hi ha un conegut d’un amic que es dedica a fer passar per endavant de la llista a ricachonas dels Emirats, horteres russes o dones de narcotraficants colombians. Amb comissió, of course.

http://www.youtube.com/watch?v=-kZosXLkvVo

I aquí un Birkin Bag.

Rata inmunda

Después de un fin de semana de indignación....

Nivel de motivación 3/10. Nivel de aburrimiento 8,5/10

-       Si Jean Claude Trichet sube el tipo de interés y entonces sube el Euribor y consiguientemente te sube la hipoteca…

-       Si Aznar/Bush/Berlusconi/… hacen declaraciones que mejor que se callen…

-       Si a DSK le dan 175.000 Euros por salir del FMI, incluso presuntamente violando a una trabajadora del hotel donde estaba alojado en NY…

-       Si te dan 14 meses en lista para esa operación que estás esperando…

-       Si te deja tu pareja/novio/a/esposa/amante por alguien más joven/guapo/rico

-       Si la urbana se te lleva el coche mal aparcado…

-       Si al sacar la ropa de verano, ya no te cabe ese vestido que te compraste en Armani/H&M/Zara…

-       Si el vecino del 4º 1ª te pone la música a las 4 de la mañana en medio de un apacible sueño…

-       Si consideras que tu jefe te putea, si estas burn-out/bore-out en tu trabajo…

-       ……………………………… (tu elección)

-       ……………………………… (tu elección)

Entonces les cantas... RATA INMUNDA, ANIMAL RASTRERO....

PD. Se aceptan sugerencias en “Comentarios” sobre cuando cantarías esta canción.

Meglio Stasera

Buenos días !!! Por fin ya es viernes !!!

Como la semana está siendo intensa.... algo ligerito para terminarla...

Mi madre siempre me decía... "no dejes para mañana lo que puedas hacer hoy".... pero tal como lo dice Fran Jeffries me gusta más. No os lo tomeis en el sentido judeo-cristiano del término y disfrutad el fin de semana.

.... e megliore sera....

Ya no cierro los bares, ni hago tantos excesos...

Hace algo más de 10 años me mudé a vivir al Raval, ex Barrio Chino, ex Distrito Quinto. Allí estuve viviendo casi durante 10 años más en un piso de la calle Riera Baixa. Mientras hacía la mudanza, conocí, en las escaleras del edificio, a la vecina del piso de arriba, que atendía al curioso nombre de Sheila Wonders.

Miss Wonders a su vez se mudó, poco tiempo después, a un piso más confortable, en una calle cercana, donde compartió durante unos años el reducido espacio con una sucesión de jóvenes Erasmus, que nos alegraron la vida y las noches: Hélène, francesa, Ellen, de Holanda, Tina de Berlin, Sabine, de Alemania, Nadia, suiza, Francesca, italiana y también otra alemana que se pasaba el día encerrada en casa fumando porros con su novio, cuyo nombre he olvidado. Las únicas presencias masculinas en aquel gineceo, eran la de Israel, un recién licenciado en exactas que también vivió allí, y la de Philippe, el misterioso vecino del piso de arriba y luego, claro está, los novios, maridos, amantes, rollos o apaños de Sheila y las Erasmus, cuando los había. Gracias a las Erasmus, Sheila ha conocido toda Europa visitando a sus compañeras y sus becas la han ayudado a pagar la hipoteca del piso.

Las noches en aquella época eran largas y etílicas. Todo ha cambiado mucho desde entonces. Entre nuestros bares oficiales (El Cangrejo –actualmente para fiestas de administrativas-, El Kentucky –sin comentarios-, el Ciutat Vella –destruido para construir viviendas de protección oficial-, La bata –reformado-, Marsella –lleno de turistas desde que sale en Lonely Planet-, La Paloma –clausurado-, La Concha, el It Café y varios más que seguramente ya no recuerdo), las fiestas internacionales en casas particulares y las fiestas ilegales que surgían como la espuma en locales como El Azul de la calle Hospital, o uno que había en la calle Tallers que creo que le llamaban el Café del Mar (Café del Mal, según Sheila), o uno peligrosísimo que era un sótano sin salida de emergencia en la calle Valldonzella, Sheila, con los zapatos en la mano, Trinity y yo, acompañados de la Erasmus de turno volvíamos de madrugada a casa, mientras el sol enfilaba al final de la Rambla del Raval.

Sheila se llama ahora Amparo, y yo ya no me llamo más Marcello. Las Erasmus, o han vuelto a sus países de origen, o desarrollan sus profesiones en diferentes lugares del mundo, aunque todas ellas siguen enamoradas del Raval y visitándonos de vez en cuando. Nosotros de vez en cuando también recordamos a todos aquellos que tuvieron esos 5 minutos de gloria, durante esos días y noches de Raval. Por eso canto que, ya no cierro los bares, ni hago tantos excesos. Pero, coño, que bien que nos lo pasábamos!

Por recomendación especial de Miss Sheila Wonders, está canción que nos transporta a aquellos mágicos años.

Elis Regina, Aguas de Março / Democràcia real

Bon dia, primaveral i assolellat.

Ahir us comentava que els canvis polítics al mon àrab ens havien de fer reflexionar. I seguint el camí d’aquestes convocatòries 2.0. el darrer cap de setmana han hagut una sèrie de protestes reclamant una “democràcia real”. Sobre el que penso sobre l'actual "democràcia" us adreço al meu post “Post democràcia a Ipanema”
(http://leminipimer.blogspot.com/2011/04/canco-del-dia-080411.html)

A la meva edat ja he vist d’altres moviments socials com per creure que aquest, una vegada més, no aconseguirà res rellevant, al menys seguint per aquesta via. Crec que no hi ha una postura massa definida i tot en el fons és molt tou. Malauradament i espero equivocar-me.

Dues reflexions:
1. ¿No creieu que una manifestació, una concentració o una vaga són formes de protesta més pròpies del segle XX que del 2011? Als destinataris de la protesta els hi bufa si 10.000 ó 1.000.000 de persones estan cridant al carrer. ¿No s’haurien d’inventar altres formes? Si la lluita és contra una cosa tan etèria com “els mercats” potser s’haurien de buscar formes igualment etèries. Qui és el primer que proposa una?

2. ¿Com va ser possible mobilitzar tants milions de persones per anar a les manifestacions contra la guerra d'Irak, quan en el fons, no ens afectava en el nostre dia a dia i es mou tan poca gent per coses que realment ens afecten (encara que sigui d'una forma egoista). No em mal interpreteu, no estic dient que no haguéssim d’anar a manifestar-nos contra la guerra d’Irak.

Hi hauria tantes coses a parlar que podem continuar i continuar en altres entrades.

I ara la cançó... avui tenim a la que per mi és l’altra gran veu brasilera de bona part dels 60 i 70, la Elis Regina. La Elis va assolir la fama al Brasil de ben joveneta. De repent una noieta de Porto Alegre, va convertir-se en una de les cantants més famoses i reverenciades del país. Sembla ser que no va portar massa bé aquesta qüestió i patia molts daltabaixos emocionals. Ara hagués estat diagnosticada com bipolar, però en aquella època imagino que això no existia. El seu abús de l’alcohol i estupefaents varis tampoc l’ajudava massa. 

Al 1982 la Elis va morir d’una aturada cardíaca provocada per una sobredosi de cocaïna barrejada amb alcohol, no se sap si per error o de forma voluntària. Van ser jornades de dol nacional al Brasil, mentre (diuen) 2 milions de persones van passar per la seva capella ardent a São Paulo. Tenia 36 anys.

I com no tinc ganes de marejar-vos molt, una de les seves cançons més conegudes, “Aguas de março”, una de les seves col·laboracions amb Tom Jobim.

http://youtu.be/xRqI5R6L7ow

Cançó del dia 17/05/11 - Oum Khalsoum, Inta Omri

Bon dia de dimarts....

I avui, de diva a diva y tiro por que me toca.

Tunísia, 1993. En un mercadillo de cintes de cassette vaig comprar una d’una cantant que em va cridar l’atenció pel seu look barreja entre Imelda Marcos i Marifé de Triana. Poc sabia jo en aquella època que es tractava de la Oum Khalsoum, la més reverenciada i idolatrada cantant del món àrab, des de Irak al Marroc. Egípcia per més senyes.

Perquè veiem com de diferents són les nostres cosmogonies, la Oum podria considerar-se com la Ella Fitzgerald del món àrab, però amb un nivell de vendes comparables als Beatles. També sembla que podia fer durar les seves cançons fins a l’infinit en concerts que duraven hores i hores. He llegit que feien versions reduïdes dels seus temes perquè cabessin en els discs de vinils de l’època a raó d’una cançó per vinil.

Quan va morir, Egipte va decretar dol nacional i es diu que van anar 4 milions de persones al seu enterrament.

La cinta es va perdre però tot això, se m’ha despertat perquè fa poc estava sopant a un restaurant a Essaouira i la van posar i vaig preguntar al cambrer si era ella. I sí, era ella. I també per recordar els canvis polítics a tot el món àrab, dignes d’una reflexió per part nostra.

 Oum Khalsoum, peazo look !

http://www.youtube.com/watch?v=vjfH8a8wDOU

Cançó del dia 16/05/11 - Casta Diva, Norma

Bon i completament adormit dilluns.

Nivell de motivació: 3/10

Catània. En una ciutat dominada per l'Etna va néixer Vincenzo Bellini, quan encara era el Regne de les Dues Sicílies, compositor de l'opera "Norma". Els sicilians, en el seu honor, van batejar un plat de pasta com "a la Norma" recordant l'opera. A continuació més o menys la recepta, que no te cap misteri.

Tallar un parell d'albergínies en rodanxes fines; deixar-les en aigua en repòs durant una hora.

Salsa: fer un sofregit d'all, amb oli d'oliva, tomàquet triturat i alfàbrega.

Fregir les albergínies.

Fer la pasta al dente (espagueti, penne, tagliatelle) i barrejar-ho amb la salsa, les albergínies fregides i ricotta (o cacciocavallo o parmesà).

La Signora Ciccone, alias Madonna, menjant-se uns espagueti "a la Norma"

Avui doncs, tenim, a la Angela Georghiu cantant la famosa “Casta Diva”, ària de la no menys famosa “Norma” de Bellini, que va donar nom al plat. Les imatges corresponen a l’hipnòtic film “2046” de Wong Kar-Wai, per si voleu fer una pausa en la producció i veure’l mentre escolteu la música. Si no, a continuar produint.

Que la gaudiu.

Cançó del dia 12/05/11 - Paroles, paroles en Cannes

Hace unos meses, con mi amigo Matthieu, en su moto, dejamos Niza para visitar Cannes. Era un día fresco, ventoso y apuntaba lluvia. Me abrazaba a Matthieu para protegerme del viento y porque me da miedo ir en moto siempre que no soy yo quien conduce. Pasamos el aeropuerto de Niza, Cagnes-sur-mer, Villeneuve-Loubet hasta llegar a Antibes, por la carretera del interior.

Como todo parecía apuntar que no llegaríamos a Cannes sin mojarnos, paramos para pasear por el viejo Antibes y tomar un café. Finalmente Matthieu me invitó a comer en un restaurante de pescado.

Desestimada la idea de llegar hasta Cannes i a l’Esterel y con un mistral cada vez más huracanado regresamos a Niza por el camino de la costa. Las olas casi nos mojaban cuando rompían al lado de la carretera, pero de repente unos rayos de sol, me permitieron apreciar porque a la Costa Azul la llaman Costa Azul.

Así, hasta que llegamos a la Promenade des Anglais.

Cuando miro hacia atrás en el tiempo, pienso que Matthieu es uno de mis más viejos amigos y lo echo de menos y siempre recuerdo la escena de Babeth y Christophe reversionando esta canción que tanto le gusta en la fiesta de su despedida de Barcelona en el piso de la calle Bailén, hace ahora algo más de un año.

Natalie Portman en el Festival de Cannes 2010

Cançó del dia 11/05/11 - Marisa Monte, Para ver às meninas

M’agrada la Bebel, però al cap i a la fi és una brasilera una mica descafeïnada. Al meu parer, la gran veu de la música brasilera clàssica seria la Elís Regina i la Marisa Monte si parlem de música més actual. Ja en solitari, o en col.laboracions vàries la Marisa és una canya. O no?

Com a complement del dia, una foto de Mario Testino, del seu llibre Mario de Janeiro. Si hagués d’emigrar per treballar a algun BRIC, aquest seria Brasil. Abans que a Rússia, l’Índia o Xina !!!!  I que visqui la MPB !!!

En el lago Peten Itza - August Day Song / Bin Laden is death

Parece que Nina Miranda (la de ayer de Smoke City) era amiga de Bebel Gilberto e hicieron una colaboración en esta August Day Song. Bebel es hija de uno de los padres de la bossa nova,  Joâo Gilberto y de la cantante Miucha, de una de las familias aristocráticas de Brasil, los Buarque de Hollanda (quizás conozcais a su tio Chico). A pesar de toda, Bebel nació y creció en Nueva York cosa que influenció su música.

... ouvindo a chuva cair, no pé um pingo aquí, fico sozinha, distraida....

(sintiendo como cae la lluvia, una gota en mi pie, me quedo sola, distraida...)

I esto me transporta a una vez, hace muchos años, sentado al lado del lago Peten Itza en Guatemala, con una tormenta tropical a 38 grados y con los pies metidos en el agua.

Y hablando de otra cosa, mi opinión sobre el ajuste de cuentas entre el gobierno norteamericano transmutado en Rambo y Osama Bin Laden. Brevemente. Que Bin Laden era un terroritas y que se tenía que hacer justicia delante de los actos cometidos, estoy de acuerdo, pero no creo que esta sea la forma. Una ejecución sumaria sin juicio, atenta contra los valores democráticos. La justicia se hace en los tribunales y la violencia no se combate con más violencia. Nuestras democracias occidentales se han puesto a la altura de las dictaduras islámicas.

Cançó del dia 09/05/11 - Underwater Love i La vida líquida

Bon dia !!!!

Nivell de motivació 3/10.

La vida líquida de Zygmunt Bauman. En contraposició a la vida sòlida dels nostres pares, on casa, feina i parella (encara que no t'agradessin) eren per tota la vida, en el segle XXI, ni la casa, ni la feina, ni la parella, ni els amics, ni la ciutat, ni un mateix, són per tota la vida, ni tan sols, de vegades per una temporada i de tan en tan per només una nit. Quan la tecnologia ja és obsoleta acabada de produir i quan la moda es passa de moda abans d'arribar al carrer. Quan la versió 3.0 ja està al mercat quan encara desconeixem les possibilitats de la 2.0. Estabilitat versus equilibri menguant, però més possibilitats de reinventar-te. Nedeu, nedeu o apreneu a nedar en la vida líquida, perquè els valors sòlids amb els quals vam créixer ja són més obsolets que l'Spectrum.

I per cançó líquida l'Underwater Love dels Smoke City, que van barrejar als 90 el trip-hop amb acid jazz, samba i bossa nova.Quina barreja, no? Però queda molt bé en la veu de l’anglo-brasilera Nina Miranda, especialment quan diu allò de “Eu quero te beijar na sua boca, que coisa louca... ay, que boca gostosa....”

Sembla ser que aquest clip va ser utilitzat en una campanya de Levi’s però com no tinc tele (ni tenia ja en aquella època), doncs, ni idea. Que tingueu un bon dia....

Cançó del dia 06/05/11 - Yann Tiersen, La dispute

"Dejábamos las bicicletas en la calle y nos internábamos de a poco, parándonos a mirar el cielo porque esa es una de las pocas zonas de París donde el cielo vale más que la tierra" (Julio Cortázar, Rayuela)

I què més parisí que l'Amelie Poulain? El tema d’avui va ser composat pel Yann Tiersen per la banda sonora de la pel.lícula “Le fabuleux destin d’Amelie Poulain” i sempre m’ha produït una tendresa especial aquesta escena on tot el que queda del nen que portem dins hi cap en una petita capsa de bergamotes de Nancy, trobada per casualitat. El que et poden evocar aquests objectes del passat....

Avui sí que heu de veure el vídeo.

Bon i sexy cap de setmana a tothom.

Cancó del dia 05/05/11 - Playground love

Bon dia.

Apart d’intentar conèixer a la Liliane Bettancourt (o alguna companya seva del Lycée) durant la meva estància al Principat de Mònaco, també vaig llegir una mica.

Per una banda vaig acabar “La caverna” del José Saramago, que no m’ha agradat tant com “Ensayo sobre la ceguera” i després “The virgin suicides” de Jeffrey Eugenides, sobre la que està basada (fidedignament) la pel.lícula debut de la Sophia Coppola. El llibre m’ha agradat molt. La novel.la comença quan la Cecilia, la petita de la família Lisbon, de 13 anys, s’intenta suïcidar. Una vegada salvada, la porten al psiquiatra que li pregunta: “Què estàs fent aquí, carinyo? No tens encara edat per saber lo dolenta que és la vida”.  I la Cecilia li contesta: “Òbviament, doctor, vostè no ha estat mai una noia de 13 anys”.

I aquí ja us deixo que preneu les vostres pròpies conclusions. I és que la felicitat no ha de ser un estat d’ànim obligatori com sembla que hagi de ser en un món de falsos somriures. Que el dolor també forma part de la vida.

El grup francès AIR va composar la banda sonora de la pel.lícula. I aquí teniu un dels temes “Playground love”. També recomano la pel.lícula per qui no l’hagi vista.

  

Cançó del dia 04/05/11 - La petite valse de Narbonne-Plage

Bon dia després de la tempesta.

En Charles Trenet va néixer a Narbona al 1913. Una mica més tard i prop d’allà (a Carcassona) va néixer la nostra protagonista d’avui, l’Olivia Ruiz. Per aquestes fronteres mentals i idiomàtiques que tenim i per l’absoluta dictadura dels mercats anglosaxons, l’Olivia no és massa coneguda aquí, però a França és una cantant molt popular i famosa. Va quedar segona en el Operación Triunfo francès, però com veureu, res a veure amb la Rosa de España o la Chenoa.

Esperem que si aquesta dècada marca l'ascens definitiu de l'hegemonia xinesa al món, no es tracti també d'una hegemonia cultural com l'americano-anglosaxona. Imagineu-vos tot el dia sentint música pop en xinès!
I avui estic content perquè ahir l'Obama va dir que el món és més segur i un lloc millor.... Ja, que me meo.

Aquesta cançó és per escoltar-la darrera de la finestra, un dia de pluja, amb un cafè i un croissant de mantega, melmelada de fruits del bosc, mirant el mar (o si no hi ha mar, el pati de la veïna de davant).

Es diu, i així fem la referència al Trenet, “La petite valse de Narbonne-Plage”.

Que tingueu un bon i relaxant dia.

Cançó del dia 03/05/11 - Je chante

Bonjour mes copains !!!

Nivell de motivació: 3/10 (anem millorant).

Doncs, després dels dies a la Cote d’Azur i el seu glamour bling-bling, una mica de música francesa.

Com no volia res tòpic, tipus Piaf, Aznavour o Hardy, de moment, us deixo amb aquesta optimista cançoneta perquè tingueu un bon dimarts i l’esperança de que en 36 dies laborables arriba el pont de Sant Joan.

Je chante soir et matin, je chante sur mon chemin, de Charles Trenet (el de “La mer”... somewhere beyond the sea, somewhere waiting for meeee.... )

PD. Si vaig tornar és perquè no vaig trobar cap milionària de més de 75 anys disponible, tipus Liliane Betancourt (la propietària de L’Oreal, porque yo lo valgo, i la dona més rica d’Europa, segons Forbes). Si no, aquí estaria yo.

Wim Vandekeybus / Día Internacional de la Danza

En conmemoración del Día Internacional de la Danza (con retraso) y dedicada a mi profesora Cristina Martí y a mis compañeros de danza presentes, pasados y futuros.

Empezamos mayo con una película corta con una coreografía de Wim Vandekeybus, el famoso coreógrafo belga, interpretado por su compañía Última vez.

Música del grupo norteamericano Woven Hand.

Hoy si que vale la pena que dejéis la producción cinco minutos y observéis los movimientos magnéticos de “release” de los bailarines acompañados de esta música tan especial. Vaya, yo me pondría ahora encima de la mesa a bailar, peo no tengo espacio.

Blush (2002)