Cançó del dia 29/04/11 - Brahms i Marràqueix

Bon dia....

Si hi ha un país al món que m’agrada de nord a sud  i d’est a oest, aquest és el Marroc. De Tànger a Merzouga i d’Essaouira a Oujda. El Marroc és el lloc on potser he viscut els moments més màgics de la meva  vida i on, en certa manera, he estat més feliç. Això ve arrel de l’atemptat d’ahir al Cafè Argana de la Djema El-Fna de Marràqueix, on més d’una, dues i tres vegades he observat la posta de sol sobre la plaça, veient la silueta de la Koutoubia.

El meu total rebuig a l’atemptat, però també volia fer una reflexió. Ens sentim en certa manera identificats amb aquests actes contra objectius occidentals, ja sigui una discoteca a Bali, la recepció d’un hotel a Casablanca o un basar a Istanbul . Ens podria haver passat a nosaltres, pensem. Però, ¿haguéssim donat la mateixa importància si això hagués passat a una cafeteria a Lahore o a un restaurant de Lagos, per dir alguna cosa, on no hagués mort cap occidental? ¿No hi ha tantes, tantes coses que haurien de ser notícia i per la seva pròpia “normalitat” han deixat de ser-ho?

Occident ha consentit governs o dictadors sàtrapes o directament sanguinaris arreu dels països àrabs (i del món), per tal de mantenir una certa “estabilitat” a la zona convenient als seus interessos. I primer, sota el colonialisme i actualment amb aquest neocolonialisme anomenat neoliberalisme, s’han perpetuat i enquistat situacions injustes i inhumanes.  Poc a poc, la flama de la indignació s’ha extés per tota la zona i tots en pagarem les conseqüències.

Crec que tots, en cert grau, som culpables o si més no còmplices, com a “homos economicus” que som, de moltes coses que estan passant. Com? Comprant productes o serveis a preus irrisoris o fets per ma d’obra esclava, per exemple. Seguirem parlant...

Perdoneu el to, però és que porto un cabreo.....

Avui perquè tingueu un tranquil i relaxat inici de cap de setmana, i comptant enrere, la Simfonia nº 3 de Brahms.

No hi ha vídeo, així que la podeu escoltar mentre continueu produint.

Cançó del dia 27/04/11 - Patty a Nàpols

Bon dia assolellat.....

Ahir la meva amiga Katia em va enviar una versió de La Bambola, per la Dalida. Jo avui li responc amb la versió de la Patty Pravo.

Que guapa que sortia la Patty en aquesta actuació del 1968 per la RAI... Casualment, passejant per Nàpols, vam veure que la Patty actuava en un teatre d’allà. No obstant, era una Patty transformada per la cirurgia, però crec que la preferiria envellida però al natural. ¿Perquè en el mon occidental ens resistim tant  a acceptar el pas del temps i que les arrugues i les flaccideses formen part del nostre procés com éssers humans?

Com la pròpia Itàlia, la Patty ha envellit, però ha envellit malament. De l’imaginari italià dels anys 60, un país que es va refer després de la II Guerra Mundial de les seves cendres i que va vendre al món la imatge de La Dolce Vita, la Cardinale, la Vitti i la música lleugera del festival de San Remo, us envio aquesta foto de publicitat de La Feltrinelli amb la Sophia i el Marcello. Des d’ahir està penjada al meu suro de la feina.

Cançó del dia 26/04/11 - Je ne veux pas travailler (plus !!!)

Bon dia després de les vacances...

Nivell de motivació: 1,5/10

Com després de la quantitat d’inputs que tinc al cap després del viatge a Itàlia no puc ni pensar, la cançó més adient al meu estat d’ànim.

Així estic jo, que ni em llevaria del llit.

Cançó del dia 15/04/11 - Debbie i la religió

Bon dia previ a la Setmana Santa.

M’encanta viure a un país catòlic. Especialment per les vacances de Setmana Santa, aquestes festes a mitja setmana per celebrar no se sap ben bé què, tipus Halloween o perquè de tant en tant ens visita el Papa i sempre és un motiu d’alegria i xerinola. M’encanta sortir amb la bandera vaticana a rebre’l, o posar-la al balcó per donar-li la benvinguda.

També m’agrada aquesta teoria de que si et portes bé vas al cel, i si et portes malament vas a l’infern.

Jo crec que amb lo bé que em porto aniré de cap al cel, però la Deborah Harry, no n’estic tan segur. En aquesta cançó me l’imagino a aquelles nits interminables d’Studio 54, amb gin-tònics i kilos de coca de la bona (no precisament de llardons), amb sexe heterosexual, homosexual i en grup, amb la Bianca Jagger i la Carolina Herrera, el Warhol i el Halston. En fi, que sempre m’ha donat un rollo com orgiàstic i desenfrenat. Res que veure amb el Luz de Gas o similar.

I fixeu-vos en el vestit estil Wilma Picapiedra.

I un parell de foticos: de la terrassa de casa, donant la benvinguda al Papa

I la Bianca Jagger, el Warhol, el Halston i la Grace Jones, passant-s’ho bomba a l’Studio 54.

Segur que han anat tots a l’infern.

Cançó del dia 14/04/11 - Sparring Partner

Bon dia.......

Avui, com demà passat marxem a Palerm, una cançó del Paolo Conte que m’agrada molt, Sparring Partner. Especialment dedicada al Paolo i al Francesco, que encara que no puguin venir amb nosaltres, ens acompanyaran durant el viatge. Els trobarem a faltar.

A sota la Olivia Palermo, una de les it girls de la temporada.

I us l’envio amb un vídeo de la pel.lícula del François Ozon, “5x2”, subtitulada en turc . La noia és la Valeria Bruni-Tedeschi, germana de la Carla Sarkozy, first lady de la France, per si a algú l’interessa. Oju, que la cançó comença al segon 45’, una mica de paciència.

Espero que us agradi.

Cançó del dia 13/04/11 - Taxa Tobin

Bon dia.

Avui sembla més aviat un d’aquests dies de tardor. Doncs per aquest temps tempestuosos, la cançó de la Lady Day.

I parlant de coses més sèries us introdueixo el concepte de la Taxa Tobin.

La Taxa Tobin va ser una proposta del 1972 de l’economista James Tobin (premi Nobel al 1982) i que considerava un petit impost a aquells moviments financers de caràcter especulatiu. Mai va ser posada en marxa.

Anys després, amb motiu de les crisi del deute de la dècada dels 90, la idea va ser recuperada per l’Ignacio Ramonet (Le Monde Diplomatique) i es va crear ATTAC (Associació per la Taxació de les Transaccions i per l’Ajut als Ciutadans), abanderat dels moviments altermundistes de finals dels 90 i principis de segle XXI. Tampoc van tenir massa èxit.

Així que arribem a la GC (Gran Crisi) i torna a sortir el tema de la Taxa Tobin. De tots es sabut que l’inici de la  crisi va ser motivat per la concessió als USA de crèdits d’altíssim risc (els NINJA) que posteriorment es venien en mercats secundaris de caràcter altament especulatiu, i així es va anar inflant una bombolla de dimensions extraordinàries.

Donades les circumstàncies, que existís i s’apliqués una Taxa Tobin ja sembla una cosa més aviat naïf, ja que la taxa en si mateixa mai seria dissuasòria.

I aquí és on entraria el que realment vull dir....

On està el límit a l’especulació i l’afany extrem de guanyar més, més i més? O simplement no hi ha límit?

No coneix aquest món la paraula “ètica”?

Què és necessari que passi o què fem per frenar els abusos dels “mercats”?

Crec que nosaltres com ciutadans i com consumidors tenim un poder i que l’hem d’exercir. No ho oblidem. Només cal unir forces.

.... aviat parlarem de coses com el Triodos .....

Cançó del dia 12/04/11 - La Retrobada

Bon dia.              

Ja fa uns anys em van presentar a una noia a una d’aquestes festes multitudinàries d’aniversari en una nau del Poble Nou. Es deia Katy i això va ser aproximadament a la 1 de la matinada. Vam començar a xerrar i a xerrar i a beure cervesa i gin-tonic. Em resultava molt familiar aquesta Katy.

Doncs un parell d’hores i uns quants graus d’alcohol més tard, se’m va encendre la llumeta i li vaig preguntar..... “Et sonarà rara aquesta pregunta, però, ¿tu no seràs la Katy J.? ..... “Et sonarà rara aquesta resposta, però jo abans em deia així”.....

La Katy i jo havíem estat companys de l’escola 20 anys enrere, no ens havíem tornat a veure mai més i no ens havíem reconegut malgrat les hores de xerrameca. Inclús en aquest temps, per motius llargs d’explicar havia passat de dir-se Katy J. a Katy L. Però durant tota aquesta estona es va crear una sensació tan fraternal que encara ara recordo.

Després d’això, han passat moltes, moltes coses i ara la Katy viu als boscos del Quebec on té el seu fill Billy, amb un caçador enamorat de la natura.

En una altra festa d’aniversari, en aquest cas meva, la Katy em va regalar una col.lecció completa de 12 CD’s 12 del Django Reinhard. Per això, avui li dedico la cançó a ella, al Billy i al Mapache. Aquesta cançó tan melancòlica com els nostres temps de cole.

Com apunt curiós del dia, m’he assabentat que l’Stephane Hessel és fill del personatge que va inspirar a una altra Katy, la Katherine que encarna la Jeanne Moreau a “Jules et Jim” i que fa uns dies vaig penjar en el meu suro de la feina, per donar-me ànims.

Cançó del dia 09/04/11 - Blow Up

Bon dia....

Avui no m’he aixecat reivindicatiu, així que avui canvio de terç.... i avui no hi ha cançó, si no pel.lícula....

La meva amiga Mariah S. recentment va fer un viatge a Uganda. La Mariah, glamour en estat pur, no podia més que anar vestida per la sabana amb la sahariana d’Yves Saint Laurent que llueix la model Veroushka en aquesta fotografia.

 

La Veroushka von Lehndorff ens demostra que la moda de les models anorèxiques no és pas de la Kate Moss i aquestes noietes russes pàlides i malnodrides. Aquí la teniu en la seqüència del shoot de la pel.lícula “Blow Up” d’Antonioni, per altra banda una de les escenes més sexies de la història del cinema, pel meu gust. Què em dieu?

Bufff, a mi em sembla lo más !!!!

Cançó del dia 08/04/11 - Postdemocràcia a Ipanema

Bon dia de divendres assolellat i contaminat.

Fa uns mesos vaig anar a una conferència del Serge Latouche (ideòleg del moviment decreixentista del quan ja us parlaré) que va introduir el terme “Post-democràcia”. Havia sentit parlar de postmodernitat, postindustrial, postfordisme, postgrau, posthumanisme, postkeynesianisme, etc, però no d’aquest concepte fascinant de POST-DEMOCRÀCIA...

Investigant, investigant us faig cinc cèntims sobre la POSTDEMOCRÀCIA

Post-democràcia: Segons el sociòleg Colin Crouch, hi hauria tres estats de democràcia: la pre-democràcia, la democràcia i la post-democràcia. A grans trets, aquesta última es caracteritza perquè:

1.     Una part important de la població es desencanta de l'actitud dels polítics o la política i ho demostra a través de l'abstenció i es dubta de la seva legitimitat i de la legitimat de les seves decisions

2.     Perquè els polítics ja no estan al servei de la ciutadania, si no de grups empresarials financers o entitats supranacionals

3.     Perquè la política en si utilitza tècniques de màrqueting per "vendre el producte" com si fos una campanya de publicitat més.

Exemples: Itàlia seria un país políticament post-democràtic en si mateix; a Catalunya es considera un èxit que participi el 60% en unes eleccions autonòmiques (a vegades ha estat al voltant del 50%); les ultimes decisions econòmiques del govern de Zapatero (privatització aeroports, eliminació subsidi 426 Euros als aturats de llarga durada, increment edat jubilació, reducció Impost societat pymes) són per calmar més aviat els mercats del deute i l'IMF que no de cara al ciutadà....

Estem doncs, en un sistema post-democràtic?

S’hauria de repensar el sistema polític?

Ens conformem en que ens deixin votar una vegada cada 4 anys i després que facin el que vulguin?
?????

... continuarà ...

Però de moment, us deixo amb aquesta versió de Garota d’Ipanema, en anglès, amb l’Astrud i l’Stan. Una bafarada d’aire fresc que ens dona ales aquest cap de setmana.

Cançó del dia 07/04/11 - Record de Françoise Dorleac

Bon dia.

Avui torno a França, ja que en el meu darrer viatge vaig passar casualment per Villeneuve-Loubet.

Villeneuve-Loubet és una localitat del sud de França entre Niça i Antibes, que segurament no us dirà res. Doncs resulta que a la sortida de l’autopista d’aquesta ciutat va ser on va tenir el seu fatal accident de cotxe la Françoise Dorleac, que a molts de vosaltres el seu nom tampoc dirà res. La Françoise Dorleac era la germana gran de la Catherine Deneuve i encara que ara bastant oblidada, va ser una de les actrius joves més populars dels anys 60. Diuen que, si no hagués mort amb només 25 anys, ara la Catherine Deneuve seria la germana de la Françoise Dorleac i no a l’inrevés. Anava a l’aeroport de Niça per agafar un avió cap a Londres amb motiu de l’estrena britànica de “Les demoiselles de Rochefort”. Només pel seus papers a “La peau douce” de Truffaut i a “Cul-de-sac” de Polanski ja mereixeria ser recordada.

La Françoise té un fan que publica muntatges amb fotos i trossos de pel.lícules d’ella barrejades amb altres del Hayden Christensen. A mi m’agrada molt aquesta versió de “The killing moon” de Echo and the Bunnymen, feta pel grup francès Nouvelle Vague. A veure què us sembla.

I només dues cosetes més:

1.       El govern (o el que queda d’ell) de Portugal ha demanat el rescat financer a la UE. Ja us en vaig parlar fa un parell de setmanes. Un terç del deute portuguès està en mans de la banca espanyola. Portugal és el primer mercat de les exportacions espanyoles. A veure com van els esdeveniments...

2.       La meva mare va ser operada d’urgències al Clínic de Barcelona en unes molt bones condicions de rapidesa i eficiència. Al propi hospital van dir-nos que millor que això li hagués passat ara que no d’aquí uns mesos, quan les retallades en el sector sanitari siguin una realitat. Veiem com dia a dia els puntals de l’estat del benestar (sanitat, educació...) són menyspreats, retallats, ningunejats. I crec que hi ha coses que són sagrades i que no s’haurien de tocar. No m’agradaria tenir 70 anys i estar dos dies en un passadís d’un hospital esperant una operació urgent. Jo m’indigno amb tot això. Si us plau, indigneu-vos! Demà us podria passar a vosaltres.